Gràcies a la meva professió i que també sóc pare de dos fills veig de ben a prop la realitat que envolta els nostres infants des de dos punts de vista: a casa i a l'escola.
Són dos contextos diferents, massa en ocasions, tot i que coincidireu amb mi els lectors que haurien de tenir moltes coses en comú. Sabem que l'educació d'un nen és un conglomerat d'experiències i vivències en diferents contextos i entorns que conformen la personalitat, ajuden als nanos a desenvolupar habilitats i estratègies i que sobretot els posen a prova pel que fa a la presa de decisions. Així doncs, els dos contextos que apuntava haurien d'intentar oferir situacions per aconseguir aquest desenvolupament dels infants.
Avui, em centraré en quin hauria de ser el paper de les famílies per poder contribuir amb èxit en aquest desenvolupament. És evident que podríem començar a detallar quins són els aspectes que cal treballar a casa (hàbits, límits, normes, seguretat personal, educació emocional...), però avui m'agradaria plantejar una situació que podria ser perfectament real per després poder-la comentar.
SITUACIÓ REAL
La Clàudia és una nena responsable, organitzada que li agrada molt anar a l'escola. A més treu bones notes i no només en algunes assignatures sinó que treu bones notes en general, és la primera de la classe. És bona dibuixant, fent educació física, és ràpida en càlcul mental i entén fins i tot els problemes. Uaau!! a l'hora del pati sempre té algú amb qui jugar i és capaç d'adaptar-se al joc que juguen els seus companys. Mai no li falta de res, a casa té de tot i els seus pares i la seva germana se l'estimen molt.
Té la setmana molt plena, ja que a part d'anar a l'escola fa música 2 dies a la setmana, fa dibuix un parell de dies més i encara té temps per fer 2 dies d'handbol. Els seus pares sempre han pensat que fer activitats extraescolars li aniran molt bé a la Clàudia i ella s'ho passa bé fent-les. Quan arriba a casa, si té alguna cosa de deures la fa, llegeix una mica i després ja és hora de sopar. Sopa amb els pares i la seva germana i quan acaba mira una estoneta la tele i se'n va a dormir. Els caps de setmana també solen estar força plens: partit d'handbol, audició de música, anar a veure un espectacle...
COMENTARI
D'entrada la situació ens sembla força ideal, una nena molt complerta, amb bones notes i sense aparents problemes i a més amb bones capacitats per activitats populars com l'esport, la plàstica i la música. Molts pares que acaben de tenir un fill o que estan en camí de fer-ho signarien perquè el seu fill o filla sigués així, segur! I encara diré més tot i ser un cas hipotètic molts de vosaltres heu vist reflexat amb aquesta situació el vostre fill o filla.
Un dia de la Clàudia com podem llegir entre línies és atrafegat, 100% organitzat i amb poc marge per poder prendre decisions. La Clàudia esta immersa en una rutina des que es lleva fins que se'n va a dormir, no té temps per pensar què li agradaria fer en moments concrets, ja que no els té, i a més veu normal que els altres (els seus pares) decideixin per ella quines activitats extraescolars fer. Hem convertit doncs la nostra filla en una nena molt complerta acadèmicament parlant, amb habilitats per l'esport, la música i la plàstica però també hem convertit a la Clàudia en una persona conformista, que no té necessitat de prendre decisions pel seu compte i que mai ha hagut d'aprendre a gestionar el seu temps lliure.
Això passa molt actualment i sense voler creem màquines de rutina. Sí, és cert que hi ha màquines més precises que d'altres continuant amb la metàfora. Però estem en una societat on estem massa acostumats a prendre les decisions que no ens toquen i sí que toquen al nostre fill o filla.
L'única manera que aquest aprengui a prendre decisions és fent que en pregui, és a dir possibilitant-li situacions que ell hagi de decidir, equivocar-se, tornar a decidir fins a trobar la peça que fa encaixar el trencaclosques per resoldre aquella situació, tan sols així entendrà que prendre decisions és una de les coses més importants per desenvolupar-se amb èxit en aquesta societat. Tenir esperit crític, saber discernir entre informacions diferents, tenir opinió i saber-la transmetre esdevenen aspectes molt més importants que no unes simples notes acadèmiques, que desgraciadament són les úniques que moltes vegades ens volen fer entendre que són les importants.
Així doncs... com podem ajudar-los?
Sabeu que sóc un amant del joc, de qualsevol tipus. de taula, d'exterior, d'interior, tan és. El joc és un recurs fantàstic. Posa a prova a una persona per complir un objectiu, però amb un element imprescindible per garantir-ne l'èxit, que no és altre que la motivació. El joc pot permetre al nen que prengui decisions, però també pot ser un joc amb una reglementació molt estricta on el nen tingui molt poc marge de maniobra i per tant la presa de decision sigui pràcticament nul·la.
El joc que volia apuntar avui és el JOC LLIURE. Aquest joc és el que els nens utilitzen per ocupar un temps lliure, és a dir aquell espai en que no tenen res a fer i tenen la llibertat per decidir què poden fer.
Què farà un nen que no està acostumat a tenir temps lliure?
Un nen que no està acostumat a gestionar aquest temps difícilment sabrà prendre decision de què fer. Moltes vegades recorrerà a jocs que ja coneix perquè li donen la seguretat i el marc per desenvolupar-se. Li costarà molt ser imprudent i deduir què passarà si fem aquest joc o en fem un altre. Li costarà veure quines conseqüències portarà fer una cosa o una altra.
Un nen que està acostumat a gestionar aquest espai, en canvi, tindrà estratègies per poder dissenyar, crear o ve simplement reproduir situacions en les que ell recorda que s'ho ha passat bé. Quan un s'ho passa bé fent una activitat es mostra content, feliç, en definitiva ple. Si un nen està acostumat a avorrir-se, tindrà l'oportunitat de triar i escollir allò que vol fer per fer passar aquell avorriment.
En definitiva, la gestió del temps lliure proposa al nen situacions i vivències on ha de prendre decisions de com omplir aquest temps, ja sigui individualment, en parella o en grup. Quan posem en situació als nanos per primera vegada tendiran com deia paràgrafs més amunt a reproduir esquemes que els han fet passar una bona estona però sense introduir-ne gaire canvis, però a mida que van gestionant aquest espai, desenvoluparan habilitats i estratègies per fer del joc cada vegada un espai més ric i profitós.
I quin és el paper dels pares aquí?
Doncs el paper dels pares primer de tot és permetre que tinguin aquest espai. Deixar que gaudeixin d'espais morts, sense res planificat ni estructurat. Observar i conèixer les necessitats dels nostres fills: què els hi agrada fer, amb quins tipus de joc se senten més identificats, ... Això de ben segur ens proporcionarà informació de com preparar l'espai si és que veiem que el nostre fill ho necessita. L'ideal serà no preparar res, però a vegades és útil començar preparant algun material que estigui a l'abast d'ells perquè manipulin, experimentin i comencin a prendre decisions.
Una vegada ha iniciat la gestió d'aquest temps ens hem de retirar i observar, però amb cautela que no vegin que ho fem. Hem de veure què fan, però sense intervenir-hi, ja que trencarà tota la vivència del moment. La nostra intervenció pot produir deixar de jugar o modificar coses que ells no haurien fet i per tant hem d'intentar no fer-ho. Només haurem d'intervenir en cas de conflicte, en cas que l'activitat generada la veiem perillosa o en el cas que sobrepassi aquells límits que les dues parts coneixem.
En conclusió
El joc lliure entès com el recurs utilitzat en l'espai de temps que no hi ha res planificat serà una eina imprescindible per iniciar la presa de decisions que aniran sent més complexes a mida que el nen vagi creixent i vivenciant aquesta gestió. Quan aquesta gestió és compartida la presa de decisions augmenta a marxes forçades perquè hi ha d'haver acord, han d'opinar, escoltar i fer-se escoltar i sobretot han de ser capaços de raonar el perquè d'una opció o d'una altra. Un nen que sap jugar, entén el joc com un niu de possibilitats i a l'escola hi gaudeix, com en altres contextos. Un nen que no en sap, en canvi, necessita que li diguin què ha de fer i per tant li costarà molt entrar en el món de la presa de decisions.
Xavi Becerra
