Vacances en família

Per al nen, les vacances són l'espai que li permet tractar tota la seva família i, alhora, observar les relacions que s'estableixen entre ells i aprendre'n. Tenir als pares i germans junts és necessari per a un bon desenvolupament de la persona que està donant els seus primers passos en la vida.

Els períodes de vacances, tan desitjats pels adults, comporten uns canvis sobtats en la vida dels més petits. Si el petit és de curta edat i ha estat sempre a càrrec dels pares, les vacances són l'oportunitat per viure per complet uns dies amb la família. Tenir els pares i els germans junts és necessari per a un bon desenvolupament de la persona que està donant els seus primers passos en la vida. 

El més important de les vacances és que el nen podrà tractar amb tots els que tenen a veure amb ell i observarà les relacions que s'estableixen entre els altres membres de la família. L'ideal seria una presència regular i activa dels pares en l'educació, sobretot del nadó (una factor molt important que caldria que fos reconegut en forma de baixes per maternitat i/o paternitat prou prolongades) que, en arribar les èpoques de vacances, es complementaria i enriquiria amb la de la resta dels membres de la família. Però si, per obligacions professionals de la mare i el pare, el petit ha quedat sota la responsabilitat d'una altra persona, les vacances són encara més necessàries per trobar-se amb tots els de casa. 

Si el petit conviu normalment en un entorn acadèmic, prendrà consciència més fàcilment del què són les vacances, i aquestes quedaran definides en relació amb el curs escolar: descans per Nadal després del primer trimestre, el mateix per Setmana Santa després de tres mesos de classe; i el llarg període estival que separa un curs del següent. És, sobretot, en aquest últim període on els canvis socials i educatius progressius han propiciat qüestions delicades. Una d'elles és la que es refereix a la manera d'organitzar-se quan el nen està uns mesos sense activitats escolars que l'ocupin i sense persones que se n'encarreguin mentre els seus familiars atenen altres obligacions, en general d'índole laboral. 

És doncs una oportunitat d'or per enriquir-nos tots plegats. És evident que en una família aprèn tothom, des del més petit fiins al més gran. Durant tot el curs escolar hem hagut de propiciar i alhora mantenir estones compartides explicant-nos què hem fet durant el dia, si hem tingut algun problema, si hem gaudit fent una activitat o altra... això sí, intentant que tots els integrants de la família tinguin el seu moment per explicar les coses i ser escoltats. Crec que aquest últim punt és molt important, a la família tothom és important i repeteixo de TOTHOM SE N'APRÈN. A les vacances doncs això s'accentua perquè aquelles estones, moltes vegades curtes, que hem propiciat durant el curs es converteixen en una convivència total i absoluta les 24 hores del dia.

Aquest convivència cal saber-la gestionar, hi ha d'haver moments per tot, jugar, passejar, descansar, llegir, temps lliure... o sigui tot allò que teníem ganes de fer durant el curs escolar o durant el curs laboral, ha de poder-se satisfer, tan adults com grans, aquesta és la clau de l'èxit. De ben segur que havent arribat en aquest punt de l'article molts direu..." sí, sí tot el que vulguis, però amb els nens és molt difícil poder fer vacances, i més encara poder fer allò que he desitjat durant tot el meu curs laboral". Raó no us falta, però quan formem part d'una família o de qualsevol altra comunitat, els nostres interessos, preferències i objectius personals han de poder ser integrats en els objectius de la comunitat. O sigui si el meu interès és poder fer la migdiada cada dia, haurem de propiciar el moment perquè tothom faci la migdiada (ideal), o bé els adults de la família sacrificar en dies alterns la seva migdiada per tal que se satisfacin els objectius dels altres membres de la família, com per exemple jugar a un joc de taula. Així doncs per anar de vacances cal saber gestionar molt bé el temps que passem en família i la única manera de fer-ho és a partir de la COMUNICACIÓ i d'una molt bona planificació.

QUÈ CAL FER DONCS? RECOMANACIONS

1. Podem decidir el destí de les vacances. Evidentment aquest punt és molt relatiu, però sí que podem preguntar-los quin tipus de vacances volen: càmping, platja, muntanya... Aquest punt cal tenir-lo molt clar. Com he dit abans, de vacances hi anem tota la família, per tant el destí ha de satisfer les necessitats i característiques de tots els components. No val dir: " Jo vull anar a fer un creuer, els nens són nens, s'adapten a tot". Vol dir que no podem anar a fer un creuer? No. Vol dir que si anem a fer un creuer tothom ha de gaudir amb aquestes vacances i per tant cal planificar-ho tenint en compte qui hi va.


2. Cal preparar cadascú la seva bossa. Evidentment els més petits amb l'ajuda pertinent. Per fer-ho cal que els expliquem a on anirem, quines coses podrem fer... Està clar que hi ha un equipatge comú que ens n'ocuparem els pares, però cal fer-los partíceps d'aquesta preparació de l'equipatge.


3. Cal pensar activitats, sortides, jocs que farem durant les vacances.


4. Cal negociar què farem en els àpats principals (dinars i sopars). No em refereixo als menús, sinó com els farem. Perquè les coses vagin bé amb els nens no podem oblidar els seus hàbits i rutines (horaris, espai, migdiades...)


5. Cal negociar les estones de descans i també el temps lliure (amb adolescents aquest punt és clau). Una bona gestió d'aquests aspectes és vital per assegurar una bona convivència.


6. Cal fer un plàning acurat de què farem, sobretot a nivell de sortides, excursions, activitats especials... Tots els membres de la família han d'estar avisats d'entrada de què farem, a partir dels acords que haguem pres tots junts.


7. Cal evitar programar tots els dies. Podem fer per exemple una sortida al matí i tarda lliure a la tarda. Això és molt important, ja que els nens i també els adults necessitem poder decidir què fer improvisadament, o directament gaudir del temps lliure, del joc lliure,...

Això no pretén ser una recepta perfecte per anar de vacances en família, però sí que són uns aspectes que considero que són claus per poder-hi anar. I més important encara, per poder tornar de vacances dient "Que bé que ens ho hem passat!" des del més gran fins al més petit.

Com poden col·laborar els nens en les tasques domèstiques?

 

Que els fills col·laborin en les tasques domèstiques és un aspecte important en l'educació dels nostres infants. Els pares moltes vegades ens carreguem totes les responsabilitats de la casa refugiant-nos en la típica frase "que són petits" però la veritat és que de ben petits ja poden col·laborar en molts aspectes relacionats amb les feines de la casa. No ens ha de fer por iniciar aquest camí, ja que no se'ls ha de fer entendre que tot i que cadascú s'ha de preocupar de les seves coses hi ha espais i tasques que són pròpies d'una família i per tant s'hi ha de col·laborar.

És, evidentment, del tot orientativa i s'ha d'interpretar i aplicar als nostres fills/es com a nosaltres ens sembli més adient i, segurament, veureu que més o menys s'adapta al que ja fan els vostres fills a casa. Tampoc hem descobert res extraordinari, però m'ha semblat que el format i la divisió per edats i tasques és força clar i encertat.

És cert que hi ha nens i nenes que es mostren més col·laboradors a l'hora de fer segons què i d'altres que els suposa un sacrifici molt gran. Tampoc cal que els ofeguem amb les tasques domèstiques perquè són nens/es i com a tals, no els hem d'explotar i obligar-los sí o sí, però penso que cal lluitar perquè de ben petits intentin agafar l'hàbit de responsabilitat i col·laboració a casa. A vegades és molt cansat aconseguir-ho i acabem abans i sense mals humors fent-ho nosaltres, els adults, però està clar que no és la manera correcta i, a la llarga, pot ser que s'acostumin i ja mai més agafin aquesta responsabilitat.

Cal animar i motivar a l'infant a col·laborar, a fer-lo participar d'algunes tasques perquè això és educar. Els ajuda al creixement personal, els fomenta la capacitat participativa i arriben a entendre millor el concepte de cooperació. Estem ensenyant  als nostres fills/es a pensar en els altres i a que experimentin la satisfacció que proporciona el fet de ser útil.

Si veiem que la manera com els demanem la seva col·laboració no fa efecte, potser millor que parem atenció en com els hi transmetem aquest missatge: si ho fem com una obligació, de manera massa imperativa, potser no tindrà massa èxit. En canvi, si els hi plantegem com a quelcom necessari i útil, segurament tindrem més bona resposta i ells n'estaran orgullosos del resultat. No és el mateix dir-li a un infant: -Recull les sabates del menjador, que sempre les deixes per aquí tirades! Que no pas dir: -Vinga, posa les sabates al seu lloc que sinó demà al matí no les trobarem o bé: -Millor que vagis a posar les sabates al seu lloc que és on han d'estar i així segur que no m'hi entrebancaré. D'aquesta manera poden entendre que de veritat és necessari endreçar les sabates (qui diu sabates diu joguines o el que sigui).

Per tant, la responsabilitat personal és necessària per a tots, i nosaltres, els adults hem de ser els referents dels nostres fills/es i els hem d'ajudar amb aquestes petites tasques a ser autònoms i responsables.

Amb els nens, tot és qüestió d'actitud!

En aquesta societat tan competitiva en què vivim, l'actitud ve a ser encara la millor arma que tothom té per aconseguir desenvolupar amb èxit la seva tasca sigui en el nivell que sigui. Els nostres fills també en són un clar exemple.

La paraula actitud és molt àmplia, de vegades la relacionem amb comportament (aquest ha tingut una bona actitud...), d'altres la relacionem amb la manera com hem afrontat una dificultat (no va obtenir una bona nota a l'examen però va mostrar una bona actitu...), i en podríem posar varis exemples.

L'actitud que jo em refereixo és més semblant al segon exemple que al primer. O sigui si hagués de posar un sinònim sobre la taula potser triaria predisposició. Perquè predisposició vol dir estar preparat, tenir el cinc sentits posats en la tasca que estàs a punt de realitzar, estar motivat per allò que començarà...

A continuació podeu veure un vídeo on es posa de manifest aquesta predisposició i perseverànçaa. Gaudiu-lo i us recomano que el mireu amb els vostres fills us encantarà i una vegada vist feu l'esforç de fer-ne una reflexió, els resultats són molt satisfactoris, us ho recomano!

 


 

Què aporta el joc als nens? I als pares?

EL JOC APORTA...

...AL NEN

1. RIURE

El joc és una font de satisfacció, de diversió i de plaer; afavoreix el desenvolupament d’actituds lúdiques a la vida.

2. CURIOSITAT

Estimula la curiositat, que és el motor de l’aprenentatge.

3. AUTOESTIMA

Jugar suposa estar actiu, prendre decisions, superar reptes, i tot això aporta confiança i autoestima.

4. LLIBERTAT

És la porta d’entrada i de sortida de la realitat. Permet expressar opinions i sentiments sense fer mal. Es poden fer errors i no passa res.

5. SOCIALITZACIÓ

Facilita la trobada amb altres i permet interioritzar les normes i les pautes de comportament.

6. EMPATIA

Reforça la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre.

7. ENERGIA

Evita l’avorriment, refà del cansament i proporciona distensió.

8. APRENENTATGE

Facilita el desenvolupament psicomotriu, del llenguatge i és com un assaig de la vida real.

...I ALS PARES

1. COMUNICACIÓ

Obre vies de comunicació i permet exterioritzar les expressions d’afecte, les emocions, d’una forma natural i espontània.

2. COMPLICITAT

Jugar en família obliga a organitzarse i compartir per a construir junts un clima de respecte i cooperació.

3. DESINHIBICIÓ

Es pot actuar de forma espontània, natural, sense por de l’error.

4. EVASIÓ

Es tracta d’una activitat lúdica, separada de les obligacions i les tensions.

5. CONEIXEMENT

Jugar és la millor manera de conèixer el propi fill i el fill als seus pares.

6. TEMPS

Implica compartir temps d’oci amb els fills.

7. MEMÒRIA

Més enllà dels beneficis que alguns jocs aporten al cervell, tornar a jugar permet recuperar algunes funcions que han quedat com amagades per la serietat i les responsabilitats de l’edat.

En definitiva, el joc és una eina de convivència entre pares i fills que aporta tota una sèrie de beneficis què més podem demanar? Així doncs...

QUÈ MÉS NECESSITEM PER COMENÇAR A JUGAR AMB ELS NOSTRES FILLS?

Quin joc toca a cada edat?

Els pares hem de ser capaços d'adaptar-nos a les edats dels nostres fills per poder aportar-los el necessari per aprendre a utilitzar l'eina del joc. Aquesta eina és fonamental pel seu desenvolupament però com qualsevol eina cal saber com s'ha de fer servir. Si aconsegueixen desenvolupar aquesta habilitat, de ben segur que els nostres fills sabran moure's en societat i entendre les normes i valors que la regeixen. Així doncs, a cada edat els nens desenvolupen mica en mica aquesta habilitat.

A continuació podreu veure com evoluciona el paper i la funció dels pares en cada grup d'edat. Ve a ser com una recepta de com ens hem de comportar enfront del joc i dels nostres infants per garantir l'èxit.

0 a 2 ANYS

En aquesta edat els jocs són l’instrument per acostar el nen al món a través dels sentits. La funció dels PARES serà la de promoure noves experiències, motivar, afavorir un tipus de joc concret, ensenyar-li que tregui totes les possibilitats lúdiques d’una joguina... Les JOGUINES més idònies són les que desenvolupen els sentits (vista, oïda, tacte); localitzar sons, colors i imatges, reproduir sons verbals per imitació o expressar-se amb gestos. Joguines amb diferents textures, elements sonors, ninots de drap, coses per manipular, caminadors... A partir dels dos anys els trencaclosques, les construccions, la plastilina, els contes...

3 a 5 ANYS

A partir d’aquesta edat els PARES han d’acompanyar més el joc. Han de seguir motivant i guiant, però a més poden compartir el joc. Ara descobreixen l’entorn familiar, xerren i pregunten, tenen més habilitat física, mostren sentiments en els jocs i comencen a compartir-los amb els amics. Les JOGUINES més adequades són els patins, els tricicles, pissarres, ninots amb accessoris, titelles, disfresses, trencaclosques, camions i jocs de taula senzills.

6 a 8 ANYS

En aquestes edats el paper dels PARES és compartir i competir, afavorir el joc en el qual els fills puguin mostrar-se com són i ensenyar a seguir i respectar les normes. Ara augmenta la curiositat dels infants, creen mons imaginaris, fan activitats de grup i ja poden llegir, dibuixar, escriure, sumar... Això obre la porta a JOCS de preguntes i respostes, de memòria, de cartes, experiments, microscopis... També és un bon moment pels trens i els cotxes teledirigits, les pilotes, les bicicletes, els estels...

MÉS de 9 ANYS

A partir d’aquest moment els PARES han de tenir el paper d’autèntics companys de jocs: no n’hi ha prou amb la motivació. El nen ha de sentir-los com a jugadors entregats i entusiastes, que competeixen i cooperen quan cal, tot gaudint del joc. Els nens ja són capaços d’activitats més complexes i s’interessen pels amics, pels clubs i les col·leccions. Les JOGUINES més idònies són els monopatins, les bicicletes, els jocs d’estratègia, les maquetes, els jocs audiovisuals i electrònics...

Com podeu veure són unes recomanacions d'allò més adequat per a cada grup d'edat, evidentment ningú s'ho ha de prendre com una recepta única. Hi ha molts jocs i joguines llistades anteriorment que de ben segur que poden utilitzar-se abans o després. Aquí és on els pares han de saber escollir i optar per una cosa o una altra. És evident que cada nen és diferent i que per tan hi haurà qui té més habilitat amb jocs de pilota, els altres es desenvoluparan millor en joc simbòlic, ...

Això sí en la varietat està l'èxit i per tant hem de ser capaços de motivar els nostres fills a jugar de tot, però sense forçar-los sinó induint-los al joc fent que realment els agradi jugar-hi.  La MOTIVACIÓ és la principal raó que permetrà als nens jugar amb tots el sentits i per tant, APRENDRE mentre JUGUEN.

Ensenyar a jugar

Els nens, neixen sabent jugar o n'han d'aprendre? La pregunta pot semblar sobrera, perquè el joc és tan antic com la humanitat. Tanmateix, cada vegada hi ha més pares que es lamenten que els seus fills s'avorreixen i no saben entretenir-se.

Concha Maiztegui de la Universitatde Deusto ens diu:  Els nens, en general, saben jugar; el que cal es deixar-los que juguin. Molts altres autors, psicòlegs i pedagogs, afirmen que el joc és un impuls primari, una capacitat que tenen els nens d’una manera espontània. Encara que ens adverteixen que com qualsevol altra capacitat (pensar, escoltar, estimar...) necessita un desenvolupament. I és en aquest desenvolupament on els especialistes atribueixen un paper decisiu als pares, no tant com a ensenyants sinó com a estimuladors del joc. En els primers mesos de vida tot el joc ha d’estar motivat per l’adult perquè el nen aprèn per imitació.

Com més motivadora sigui la llar, més ric serà el joc dels nens. Però no n’hi ha prou en obrir la porta del joc i de la imaginació. Els pares han de fer molt més. Els pares han d’assumir el joc com una part més de l’educació dels seus fills, perquè a partir de l’aprenentatge que tinguin en aquesta etapa sobre com cal jugar o com s’han de cuidar les joguines, dependrà bastant que més tard sàpiguen jugar i entretenirse tots sols. Cal donar-los espai i temps per jugar, proporcionar-los companys de joc i facilitar-los joguines ben escollides, diu Imma Marín.

Donar-los espai no és muntar-los una habitació específica per jugar. Cal donar-los espais de relaxació psicològica on els nens sàpiguen que allà és possible l’error, i que mentre juguen no seran jutjats. L’espai físic també compta. El temps també és important. Difícilment un nen s’acostumarà a fer trencaclosques si cada vegada que en comença un, el criden per anar a sopar i l’ha de desmuntar. La qüestió és que vivim en una societat que valora la utilitat de tot i els pares prioritzen poc el temps de joc, potser perquè d’entrada, sembla inútil. S’estimen més dedicar el temps d’oci dels nens a altres activitats «útils»: música i dansa si pensen en la cultura, bàsquet i natació, si pensen en la salut, anglès i informàtica, si pensen en el desenvolupament cognitiu, ironitza Imma Marín. Amb aquestes activitats, al nen no li queda temps lliure. I els especialistes insisteixen en la necessitat de donar temps de joc lliure, perquè aprenguin a entretenirse, a organitzar-se sols, a resoldre problemes i desenvolupar la seva autonomia. Els nens ha de tenir companys de joc i els pares han d’ajudar en aquest aspecte. Però han de ser els mateixos pares aquests companys de joc? Han de jugar amb ells? Victoria del Barrio és contundent: Cal jugar amb els fills si no tenen alternativa, però és millor que juguin entre iguals. Les raons són: el joc s’ha de compartir amb altres que gaudeixin igual; en segon lloc, quan juguen alguns nens junts han de distribuir papers, posarse d’acord en unes normes, resoldre problemes i així aprenen a conviure i a compartir. Perquè si el nen juga sol, desenvoluparà un sentiment d’omnipotència, si juga amb els pares, creixerà sobreprotegit i li costarà més socialitzar-se. Però el temps és un bé escàs actualment i als pares els costa trobar altres nens amb qui puguin compartir els jocs. Per això cada vegada hi ha més pares que pregunten a partir de quina edat el nen pot jugar sol.

Imma Marín diu que mai; seria com preguntar a la persona que ho diu quantes vegades han anat sola al cinema el darrer any. Perquè el cinema com el joc, és avorrit si hi vas sol, però si ho fa en companyia els beneficis es multipliquen. Abans era més fàcil evidentment, però cal fer un esforç perquè sigui possible la trobada amb altres infants. De tota manera el joc entre iguals no exclou el joc en família. De fet, en una època en la qual molts pares i mares no tenen massa temps per dedicar als fills, el joc pot servir per ampliar el camp d’acció de les relacions pares-fills. El joc millora el coneixement mutu, permet el diàleg i crea llaços més entranyables. Però si jugues, jugues, al seu nivell, gaudint junts, no per obligació –diu Marín.

Les joguines no són imprescindibles, però poden ser un granestímul. I en aquest camp els pares tenen una tasca rellevant. Tan important és triar bé la joguina, segons els gustos, l’edat... com fer atractiu el moment de donar-li, o llegir junts les instruccions i fer-ho junts o completar el regal amb algun accessori. A vegades els criteris i interessos dels pares no coincideixen amb els dels fills. Per això els nens des de ben petits acumulen joguines, perquè les hi han regalat fora de temps, o massa d’hora o massa tard, o són massa complicades o són del gust o del criteri dels pares. Cal donar-los espai i temps per jugar, proporcionar-los companys de joc i facilitar-los joguines ben escollides. Quan els pares juguen amb els fills, han de jugar de veritat, al seu nivell, implicats i gaudint junts, no per obligació.

En resum:

---

Cal donar-los espai i temps per jugar, proporcionar-los companys de joc i facilitar-los joguines ben escollides.

---

Quan els pares juguen amb els fills, han de jugar de veritat, al seu nivell, implicats i gaudint junts, no per obligació.

---

8 RECOMANACIONS

1. Els fills han d’escollir lliurement les seves joguines; i no cal imposar-los els propis gustos.


2. El nen ha de jugar amb les seves joguines. Si es compra una joguina és per a ell, perquè jugui quan li vingui bé, no és una joguina d’exhibició, ni perquè jugui el pare o la mare.


3. La joguina més cara no és sempre la millor. Cal que hom s’informi de les joguines, segons l’edat, la maduresa o els interessos del nen.


4. Les joguines no ensenyen a jugar. Els pares han d’ensenyar als seus fills les accions lúdiques.


5. Cal ensenyar a compartir les joguines amb els amics i promoure el joc en grup.


6. Cal frenar les actituds consumistes –que nosaltres ensenyem sense voler– dels nens respecte les joguines.


7. I és convenient ensenyar-los que a la vida no es pot tenir tot, ni es pot tenir qualsevol cosa ara mateix.


8. Cal evitar comportaments sexistes. Mare i pare han de jugar indistintament amb els fills i les filles.

 

Extret de Maite Rius. La Vanguardia 29 de setembre 2007

Curs de guitarra nivell intermig

Per què és important posar límits?

 Perquè cal posar límits?

Antigament, els pares i mestres educaven als nens per mitjà de l’autoritat i el càstig. Per sort, aquest model ha passat a la història. En la majoria de famílies imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als nens desfogar-se, prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions.

En deixar que els nens discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin totalment a les nostres idees, els hi podem transmetre valors molt importants (veieu a continuació la reflexió sobre “El valor cívic”). En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres nens qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.

D’entrada, perquè els nens petits no saben diferenciar per si mateixos el que està bé del que està malament; cal que algú els ho ensenyi.

I d’altra banda, perquè els pares i mestres no són els únics models que imiten els fills. Els nens estan atents a tot allò que passa al seu voltant, i rebran influencies d’altres nens o adults, i de la televisió. Això significa que els pares i educadors no només els hem d’ensenyar el que és correcte, sinó també fer-los entendre perquè determinades actituds no són desitjables, i per tant no les han d’imitar.

En conseqüència, pares i educadors ens veiem en la necessitat d’imposar uns límits als nens, perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està; el que es pot tolerar i el que no.

Els nens necessiten espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot espai té els seus límits, i els nens necessiten que nosaltres els hi marquem on són. Sense límits, el nen es torna descarat i perd fàcilment la concentració, li costa sortir de l’edat rebel, trenca coses, ve amb una exigència rere una altra i pica als altres nens.

L’educació "a l’antiga", basada en l’autoritat, la coacció, i l’ús de la força, no dóna bons resultats: els nens així educats, d’adults, solen ser persones indecises i covards, o pel contrari són persones que solen fer ús de la violència.

En l’altre extrem, la llibertat absoluta dels nens, tal i com s’entenia l’educació en alguns països durant els anys ‘60 i ‘70, tampoc reporta beneficis. Es permetia als nens fer tot allò que volien, esperant amb ingenuïtat que, sense imposar-los límits, es convertissin en bones persones, i el que van aconseguir són adults capritxosos, egoistes i irresponsables.

El més recomanable és un terme mig; les dades sobre educació infantil de què disposem actualment indiquen que una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.

En resum: els nens necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.

---

 

El valor cívic

---

 

“És un dissabte per la tarda en uns grans magatzems a vessar de gent. Una mare amb el cotxet del nen i multitud de bosses intenta obrir-se pas per l’escala. El nen plora a tot pulmó. Les persones al seu voltant emeten tota classe d’observacions: «A qui se li acudeix de venir amb el cotxet un dissabte a aquesta hora. Amb la de gent que hi ha!» «Que potser no saben ensenyar els seus fills a estar callats?» «Pobre criatura. Com poden deixar-la plorar d’aquesta manera sense atendre-la?» Totes les crítiques posen de manifest que s’ha creat un ambient hostil envers la dona. En aquell moment, un jove s’acosta a la mare i li pregunta amablement: «Vol que l’ajudi a baixar el cotxet?» El jove li dóna un cop de mà i aquella expressió desesperada de la dona es torna en una d’agraïment. Els criticaires desapareixen.”

---

 

 Aquest jove ha demostrat tenir valor cívic, a més de sentit de la responsabilitat, generositat i compassió. Aquest és el tipus de nois i noies que volem! Persones que s’hi fixin bé en comptes de mirar cap a una altra banda. Tenir valor cívic implica interessar-se pel que passa al teu voltant, actuar decididament si un observa que s’està produint una injustícia. Vol dir intervenir en favor d’aquell que té problemes o que està en perill, o com a mínim anar a buscar ajuda.

Aquest valor també significa oposar-se a qualsevol tipus de discriminació o prejudici (racial, sexista o d’altre tipus), encara que sigui a costa d’endur-se un esbronc o de ser objecte de burles. A la majoria de la gent li és més fàcil riure quan algú explica un acudit racista. S’ha de ser valent per intervenir davant dels amics i dir: “Aquesta mena d’acudits no fan gràcia”.

Tan sols les persones segures de sí mateixes s’atreveixen a intervenir quan passa quelcom injust al seu voltant. Perquè un nen gosi expressar la seva opinió, encara que aquesta no agradi al grup, fa falta que hagi tingut aquesta llibertat a casa seva. Se’ls ha de permetre des de molt petits. Si no escoltem als nostres nens, si no els deixem acabar les frases i, per contra, els renyem quan ens interrompen, serà difícil que desenvolupin la confiança en sí mateixos.

Perquè els nens tinguin autoestima és necessari que els adults els transmetem: “Tu també ets algú. Tens la teva pròpia veu.” Els hem de deixar prendre les seves pròpies decisions i ens els hem de prendre seriosament. D’aquesta manera contribuirem a que desenvolupin el valor cívic.

Els nostre exemple també és molt important. Si ens veuen a nosaltres involucrar-nos i intervenir quan algú del nostre entorn té un problema, serà molt més fàcil que ells també aprenguin a actuar d’aquesta manera.

 

 

 

Com aprenem?

Un article del catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociència de la UAB, Ignacio Morgado, publicat avui a La Vanguardia reflexiona sobre com aprenem i com ensenyem per ajudar a aprendre. Les estructures mentals, més o menys flexibles, són la clau de la qüestió. 

Aprendre a partir de tasques de repetició o aspirar a dominar un tema a partir de dues classes setmanals. Segons el catedràtic, les tasques de repetició i les connexions neuronals són els elements bàsics i interrelacionats claus per aprendre bé.

Per un costat, les tasques repetitives permeten fixar vincles neuronals rígids, fonamentals per després poder anar incorporant altres coneixements de la millor manera, és a dir, amb una bona base.

Per l’altre costat, les possibilitats d’establir connexions neuronals de qualitat no són infinites. Durant la infantesa és el millor moment per fer-ho, ja que el cervell i, més concretament, les estructures prefrontals, són més dúctils i poden fer relacions que, amb posterioritat, ja no tindran opcions de fer. Un exemple pràctic d’això són les llengües; durant els primers anys de vida, els infants poden emmagatzemar moltes representacions fonètiques i, gràcies a elles, generar connexions neuronals de qualitat.

El catedràtic Morgado també parla sobre les connexions neuronals flexibles, que no es generen igual que les rígides i són les que permeten relacionar més profundament i tenen lligams amb la semàntica. Aquestes connexions no són fruit de la pràctica, són fruit del treball d’anàlisi i d’elaboració de relacions.

Exposades les capacitats dels subjectes, Morgado passa a qüestionar el sistema d’ensenyament, una vegada feta una defensa de la llibertat de càtedra, tracta d’exposar que el professorat s’ha de dedicar a ensenyar a aprendre i a aprendre a ensenyar, ja que aquesta és la millor via perquè l’estudiant tingui connexions neuronals de tot tipus. Tanmateix, cal saber entendre les paraules de Morgado que, de la mateixa manera que exposa la millor via d’aprenentatge, també diu que el professorat pot ensenyar a aprendre des de diferents pràctiques. En resum, no calen uns models d’ensenyament homogenis, cal una comprensió unívoca del que s’ha d’aconseguir ensenyant per tal de millorar les connexions neuronals i els centres de formació.

Més informació a:

Claus científiques per a una formació de qualitat – La Vanguardia

Vols saber un secret?

Aquest bloc pretén ser una finestra al món, una finestra amb la llum necessària per poder afrontar els reptes que la mateixa vida ens proposa. Des que naixem fins que morim la nostra vida es converteix en un sense fi d'obstacles a esquivar, saltar o fins i tot xocar. Aquests obstacles ens permeten aprendre i anar descobrint i polint habilitats de tot tipus (socials, emocionals, sensorials...).  Aquests obstacles, però, moltes vegades són premeditats, és a dir hi ha algú que ens els ha posat a davant amb la intenció que desenvolupem les habilitats ja esmentades. Aquest algú té molts noms: pare, mare, mestre, amic, amiga, germana, veïna... i un seguit de noms que m'impossibilitaria acabar d'explicar les raons d'aquest bloc.

Aquests "algú", suposant que han preparat aquests obstacles amb la missió que explicava, suposen que esquivant-lo, saltant-lo o xocant amb ell, aconseguiran un objectiu concret, però de vegades erren i s'acaben complint altres objectius no contemplats, però de vegades fins i tot més interessants. Això sí, es requereix d'unes normes per fer que això tingui sentit i aquestes normes les anomenem límits o fins i tot valors. Aquests límits són imprescindibles perquè el joc dels obstacles tingui sentit i desenvolupi les habilitats que abans comentàvem. Un límit inadequat o un límit poc clar pot fer que l'obstacle generi l'objectiu contrari i per tant estaríem després ajudant en el desenvolupament d'habilitats que no teníem previstes i que potser en alguns casos no voldríem.

Així doncs aquest bloc pretén ser una eina per pares, mares, avis, àvies, mestres... per tal d'entendre la importància de què fer amb els nens i sobretot de com fer-ho per ajudar-los a créixer i a desenvolupar-se. No oblidem que els nostres primers anys de vida marquen, d'una manera molt important, el nostre futur i per tant, cal ser capaç de generar obstacles i de veure com s'han d'esquivar, saltar o bé xocar-hi per tal d'aconseguir els resultats adequats.

Benvinguts a Vols saber un secret?

The best laptop