En l'article anterior vaig donar-vos a conèixer 25 maneres de preguntar als nostres fills "com ha anat l'escola?". Va tenir una molt bona rebuda, entenent doncs, que la comunicació és un aspecte important que ens preocupa.
Actualment vivim en una societat on la informació ens desborda. Consultant diferents fonts podem obtenir informació contrària d'un mateix tema i això fa que haguem d'aprendre a discernir i escollir aquella que creiem que és més fidedigna a la realitat.
Els nens també es veuen desbordats per aquesta informació, però la seva manca d'experiència fa que siguin més susceptibles de no fer una tria correcta de les fonts que en el paràgraf anterior comentava. Setmanes enrera, vaig escriure un article sobre la importància que els nostres fills fossin capaços d'entendre el món que els envolta, tot desenvolupant un esperit crític. Ho remarcava com un objectiu prioritari a l'escola i també a casa.
Aquest nou article del blog pretén donar una sèrie d'orientacioins per millorar la comunicació entre pares i fills. Fa mesos vaig poder fullejar un llibre molt interessant que porta com a títol " Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin".
El títol, realment em va cridar molt l'atenció. Per afavorir la comunicació amb els nostres fills no n'hi ha prou en fer-los parlar, sinó també en saber-los escoltar. Moltes vegades només ens preocupem que els nostres fills parlin, però sense tenir l'actitud de saber-los escoltar. És a dir busquem comunicacions amb un únic objectiu i això fa que si aquest objectiu no és comú entre ambdues parts, la comunicació no té èxit.
En altres paraules, si jo per exemple vull esbrinar què ha fet avui el meu fill a l'escola i la meva pregunta és clara i directa: "Què has fet avui a l'escola?", segurament, el meu fill, a no ser que vulgui explicar-me alguna cosa especial que li hagi passat al llarg del dia, no durem a terme una xerrada gaire interessant i la seva resposta, possiblement serà: "Bé, pare, com sempre". I per tant, l'objectiu no l'haurem pogut complir.
COM HO PODEM SOLUCIONAR?
Els pares som a primera línia de foc set dies a la setmana. Tot i així molt pocs han rebut un entrenament per als requeriments d'aquesta feina. No és estrany que pares amb molt bones intencions sovint es trobin amb sentiments de frustració, perplexitat, culpabilitat o solitud. Moltes vegades ens trobem amb tensions i situacions que se'ns escapen de les mans, per més que ho intentem fer bé.
Per tal de solucionar aquestes tensions i situacions us proposo una sèrie de recomanacions.
1. Identificar els sentiments reals dels nostres fills. Sense tapar-los, anul·lar-los o canviar-los en funció els nostres interessos. Per exemple: El meu fill plora perquè s'ha fet mal al dit. Abans li diria no ploris, això no és res, has de ser valent... Ara li dic que entenc que li faci mal i que plori perquè és normal que senti dolor i un cop ha vist que l'escolto, deixa de plorar. És impressionant.
2. Deixar de jutjar. És a dir creure el que diu l'altre. Per exemple: un nen no menteix quan diu "tinc calor", tot i que l'adult tingui fred i no pari d'abrigar-lo, l'empatia, la sinceritat, deixar de jutjar i etiquetar les criatures - "ets un ploramiques, un rondinaire..." - i permetre que siguin autònoms. No es tracta d'abandonar-los i que s'espavilin, sinó d'acompanyar-los emocionalment, cedir-los responsabilitats i donar-los eines perque aprenguin a resoldre els seus conflictes.
3. Evitar el càstig però fer que entengui les conseqüències. Si un nen incompleix una responsabilitat ha d'entendre que hi ha conseqüències, com per exemple quan no ha fet els deures. El nen assumirà que haurà de complir si no vol que torni a passar. El càstig no forma, deforma, per tant el que ha de tenir un nen són limits. (vegeu article).
Aquestes recomanacioins són algunes de les que trobareu al llibre, però us en recomano la lectura íntegra. Està ple de situacions típiques que tot pare s'hi ha trobat en format vinyetes que planteja una problemàtica i es proposen dues resolucions.
A tall d'exemple:
Una en què no s'escolta i una altra en què sí.
En la primera, una nena explica a la mare que algú li ha robat el llapis vermell nou a l'escola. La mare li pregunta: "Segur que no l'has perdut tu?" La nena diu que no. Després la renya: "I que pots esperar si deixes sempre les coses tirades per qualsevol lloc? Sempre et dic que endrecis, el problema és que mai em fas cas". La nena, trista i frustrada, costa el cap i diu a la mare que la deixi en pau.
En la segona vinyeta, en la d'actitud recomanable, quan la filla explica que li han pres el llapis, la mare només assenteix i diu: "ooh, umm" o "ja ho veig". Al final de tota l'explicació, la menor s'adona que si la pròxima vegada desa el llapis a l'escriptori, no li tornarà a passar.
Expressions com aquesta, amb una bona actitud, conviden a la nena a explorar els seus sentiments i pensaments i, probablement, acabarà trobant la solució.
Pels interessats en el llibre un enllaç en versió paper, torno a dir molt interessant i recomanable tant per pares com mestres.
Versió paper
