Estimar les matemàtiques no ha de ser el resultat de conèixer aquesta ciència, sinó el pas previ per entrar-hi. Per això aquest article reclama una atenció més gran envers les dinàmiques que afavoreixin l’aprenentatge de les matemàtiques. S’hi fa veure que això és possible i necessari i s’hi donen recomanacions sobre com cal fer-ho.
Un objectiu no sempre explícit de l’ensenyament infantil i de primària ha de ser aprendre a “estimar” les matemàtiques. Els nens i les nenes estan oberts, sense prejudicis, a descobrir i gaudir de tot allò que els sembla atraient i divertit. En conseqüència, semblaria raonable esperar que la seva aproximació al món de les matemàtiques fos engrescadora. L’experiència, però, demostra que, malauradament, molt aviat en massa infants l’encanteri matemàtic inicial aviat dóna pas a una actitud més avorrida que no pas motivada. On fallem? La tesi que volem defensar en aquest article és que el primer objectiu matemàtic que ens hem de plantejar a l’escola és facilitar l’estimació, l’interès, la curiositat, la intriga i el goig per fer matemàtiques, i que sols des d’aquesta “afició” podrem aconseguir vèncer el desencant generalitzat vers una disciplina indispensable per a la formació i per a la vida.
Ara ja fa vint-i-cinc anys, el nostre gran matemàtic Lluís A. Santaló deia, referint-se a primària:
L’ensenyament formatiu es dóna la mà amb l’ensenyament actiu. L’alumne ha de participar en l’aprenentatge, ha de mostrar-se motivat pels problemes […] Els coneixements no han de ser embotits a pressió, sinó adquirits a través de la curiositat de l’infant, el qual, afortunadament, té sempre curiositat per qualsevol cosa que li sigui presentada adequadament.
Aquest procés clau de “curiositat versus coneixements” segueix essent avui el repte que cal assolir, i fer-ho és possible.
Uns exemples que colpeixen
En els dos darrers anys he tingut el plaer de veure com en molts llocs estan fent experiències interessantíssimes en aquest camp de la motivació matemàtica a l’escola.
. Al Matemagnum de Barcelona de 1999 vàrem veure propostes brillants sobre com es poden barrejar matemàtiques amb anglès (Escola Vila Olímpica de Barcelona) o fer màgia i càlcul mental (D. Barba i Ll. Segarra) o aprofitar colònies per fer matemàtiques…
. Al CEM 2000 Mataró es presentaren experiències de contes i matemàtiques (Tana Serra), exposicions d’atractius materials, el bonic treball de Carme Alemany (CEIP Roure Gros, de Santa Eulàlia de Riuprimer) amb gegantines caixes on, des de dintre, els nens i les nenes poden veure l’efecte fotogràfic, treballs d’art i geometria de P-3 a sisè (Escola Bellaterra), propostes sobre geometria i artistes (Teresa Claramunt), etc.
. A la Fira Matemàtica d’Igualada fou emocionant veure molts nens i nenes ensenyant a uns altres els seus tallers de figures, de botigues, d’euros, de laberints… I a les Jornades de Vic i de Girona vam poder apreciar el bon treball del Grup Perímetre i les exposicions de materials inventats per centres i les fires fetes al carrer…
. Fins i tot a ICME-9, al Japó, es presentaven taules plenes de nens i nenes fent jocs de papiroflèxia (origami), usant materials interactius, aprenent nombres i al mateix temps l’escriptura del japonès… (el que l’Associació AMI japonesa en diu “claus divertides” i que es basen en la idea que, pedagògicament, l’aspecte emocional i actitudinal de les classes és el primer parany que cal resoldre…).
Quan et mous per aquest món de jornades, fires i congressos visualitzes en clau de realitat possible tot el que es pot arribar a fer i experimentar per tal de seduir els infants cap a les matemàtiques. Però queda sempre l’angoixa de fins a quin punt els milers de mestres i centres “no participants” en aquests esdeveniments es faran ressò del que s’està realitzant.
Una lectura més que recomanable
A la darrera escola d’estiu en què vaig assistir vaig participar en la presentació del nou llibre de M. Antònia Canals: Viure les matemàtiques de 3 a 6 anys (Rosa Sensat. Barcelona, 2000). La meva admiració per la trajectòria pedagògica de la M. Antònia Canals treu imparcialitat al que ara comentaré, però crec, objectivament, que en aquest llibre l’autora ha encertat, com mai, a oferir un camí clar i precís als mestres i a les mestres que treballen en aquest nivell.
La M. Antònia Canals ens convida a “acompanyar els nens i nenes en el creixement del seu saber matemàtic” i ens anima a fer-ho fent “viure la matemàtica”, aprenent “a mirar matemàticament”, convertint els parvularis en observatoris de mestres i infants… “el repte d’anar-nos fent el nostre propi mètode, no d’ensenyar sinó de fer possible que els nens i nenes aprenguin de veritat”. I fer això mirant l’entorn, jugant, tocant, cantant, fent contes, dramatitzacions, descobrint l’espai, els nombres, les mesures…
Una recepta màgica
Si hem vist que tanta gent fa tantes coses, és hora que ens proposem, entre tots i totes, estendre aquestes idees de renovació i canvi a molts centres i a moltes aules. M’atreviria, doncs, a donar una recepta per millorar la nostra manera de fer estimar les matemàtiques. La recepta sols té dos ingredients:
Primer ingredient (si escau): Que l’ensenyant estimi les matemàtiques.
Per començar, cal que les mestres i els mestres deixin de banda els seus possibles records negatius sobre la reina de les ciències i procurin, si és el cas, sentir-se segurs sobre el que s’ha d’ensenyar i com cal fer-ho. El que fa patir dels trapezistes no és l’altura del trapezi, sinó que es comportin de manera nerviosa abans de fer el salt. No sempre la formació inicial en didàctica de les matemàtiques pot haver assegurat aquesta confiança personal sobre la disciplina i, per tant, caldrà moure’s i cercar remeis. Hi ha molt bons llibres on es puguin trobar orientacions precises i consells pragmàtics…, i avui dia també hi ha una bona oferta d’activitats formatives i jornades que ajudaran a compartir idees.
Suposem, doncs, que ja tenim unes mestres i uns mestres engrescats amb les matemàtiques. Aleshores poden passar a considerar el:
Segon ingredient: La manera “com” cal fer matemàtiques és tan important o més que “què” fem.
Ben senzill. Ens preocuparem “a la vegada” dels temes, els conceptes, els procediments, etc. que volem que aprenguin els nens i nenes i del propi procés per fer-ho possible, tot posant-hi, això sí, imaginació i creativitat. En particular, això ens farà despreciar “el treball amb fitxes” d’editorials al parvulari i ens motivarà per buscar dinàmiques amb músiques, contes, danses, etc.
Un darrer consell sobre la recepta
L’estimació vers les matemàtiques és fàcil de descobrir en els nens i nenes. Si la recepta d’engrescament ha funcionat, ho notarem de seguida: en voldran més i més. I també convindrà dir-ho a les famílies.
Els infants que estimen les matemàtiques perquè hi juguen, en fan i s’hi diverteixen, també en podran fer més a casa, i als caps de setmana i a les vacances i arreu. És possible que els fills i les filles no s’avorreixin tant a l’escola com ho varen fer els seus pares i mares… I els diferents ritmes de les criatures no han de neguitejar en aquestes etapes. Si algú s’atreveix a dir allò que “altres veïnets ja resten portant o divideixen”, caldrà que preguntem immediatament: “I badallen mentre ho fan?”.
Nosaltres no preparem pobres calculadores manuals inferiors a una màquina de dos euros. Nosaltres preparem nens i nenes que aprendran coses que estimen.
Arribats en aquest punt, la ràdio emet una cançó clàssica de soul afroamericà. El cantant va enumerant una sèrie de mancances personals “no en sé gaire de geografia, no en sé gaire de trigonometria, no en sé gaire del llibre de ciències…”, però finalment aclarareix: “el que sé és que t’estimo i si tu m’estimessis una mica… aquest món seria meravellós”. Per al soul del segle xxi seria desitjable que “saber” i “estimar” anessin sempre de la mà.
"Extret de l'article de Claudi Alsina"
