Perquè cal posar límits?
Antigament, els pares i mestres educaven als nens per mitjà de l’autoritat i el càstig. Per sort, aquest model ha passat a la història. En la majoria de famílies imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als nens desfogar-se, prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions.
En deixar que els nens discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin totalment a les nostres idees, els hi podem transmetre valors molt importants (veieu a continuació la reflexió sobre “El valor cívic”). En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres nens qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.
D’entrada, perquè els nens petits no saben diferenciar per si mateixos el que està bé del que està malament; cal que algú els ho ensenyi.
I d’altra banda, perquè els pares i mestres no són els únics models que imiten els fills. Els nens estan atents a tot allò que passa al seu voltant, i rebran influencies d’altres nens o adults, i de la televisió. Això significa que els pares i educadors no només els hem d’ensenyar el que és correcte, sinó també fer-los entendre perquè determinades actituds no són desitjables, i per tant no les han d’imitar.
En conseqüència, pares i educadors ens veiem en la necessitat d’imposar uns límits als nens, perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està; el que es pot tolerar i el que no.
Els nens necessiten espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot espai té els seus límits, i els nens necessiten que nosaltres els hi marquem on són. Sense límits, el nen es torna descarat i perd fàcilment la concentració, li costa sortir de l’edat rebel, trenca coses, ve amb una exigència rere una altra i pica als altres nens.
L’educació "a l’antiga", basada en l’autoritat, la coacció, i l’ús de la força, no dóna bons resultats: els nens així educats, d’adults, solen ser persones indecises i covards, o pel contrari són persones que solen fer ús de la violència.
En l’altre extrem, la llibertat absoluta dels nens, tal i com s’entenia l’educació en alguns països durant els anys ‘60 i ‘70, tampoc reporta beneficis. Es permetia als nens fer tot allò que volien, esperant amb ingenuïtat que, sense imposar-los límits, es convertissin en bones persones, i el que van aconseguir són adults capritxosos, egoistes i irresponsables.
El més recomanable és un terme mig; les dades sobre educació infantil de què disposem actualment indiquen que una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.
En resum: els nens necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.
El valor cívic
“És un dissabte per la tarda en uns grans magatzems a vessar de gent. Una mare amb el cotxet del nen i multitud de bosses intenta obrir-se pas per l’escala. El nen plora a tot pulmó. Les persones al seu voltant emeten tota classe d’observacions: «A qui se li acudeix de venir amb el cotxet un dissabte a aquesta hora. Amb la de gent que hi ha!» «Que potser no saben ensenyar els seus fills a estar callats?» «Pobre criatura. Com poden deixar-la plorar d’aquesta manera sense atendre-la?» Totes les crítiques posen de manifest que s’ha creat un ambient hostil envers la dona. En aquell moment, un jove s’acosta a la mare i li pregunta amablement: «Vol que l’ajudi a baixar el cotxet?» El jove li dóna un cop de mà i aquella expressió desesperada de la dona es torna en una d’agraïment. Els criticaires desapareixen.”
Aquest jove ha demostrat tenir valor cívic, a més de sentit de la responsabilitat, generositat i compassió. Aquest és el tipus de nois i noies que volem! Persones que s’hi fixin bé en comptes de mirar cap a una altra banda. Tenir valor cívic implica interessar-se pel que passa al teu voltant, actuar decididament si un observa que s’està produint una injustícia. Vol dir intervenir en favor d’aquell que té problemes o que està en perill, o com a mínim anar a buscar ajuda.
Aquest valor també significa oposar-se a qualsevol tipus de discriminació o prejudici (racial, sexista o d’altre tipus), encara que sigui a costa d’endur-se un esbronc o de ser objecte de burles. A la majoria de la gent li és més fàcil riure quan algú explica un acudit racista. S’ha de ser valent per intervenir davant dels amics i dir: “Aquesta mena d’acudits no fan gràcia”.
Tan sols les persones segures de sí mateixes s’atreveixen a intervenir quan passa quelcom injust al seu voltant. Perquè un nen gosi expressar la seva opinió, encara que aquesta no agradi al grup, fa falta que hagi tingut aquesta llibertat a casa seva. Se’ls ha de permetre des de molt petits. Si no escoltem als nostres nens, si no els deixem acabar les frases i, per contra, els renyem quan ens interrompen, serà difícil que desenvolupin la confiança en sí mateixos.
Perquè els nens tinguin autoestima és necessari que els adults els transmetem: “Tu també ets algú. Tens la teva pròpia veu.” Els hem de deixar prendre les seves pròpies decisions i ens els hem de prendre seriosament. D’aquesta manera contribuirem a que desenvolupin el valor cívic.
Els nostre exemple també és molt important. Si ens veuen a nosaltres involucrar-nos i intervenir quan algú del nostre entorn té un problema, serà molt més fàcil que ells també aprenguin a actuar d’aquesta manera.
